Intermon Oxfam Trailwalker 2013 (part 1)

Imatge

Com que la Intermón Oxfam Trailwalker és a hores d’ara la cursa més llarga en la que he participat, necessitaré d’un post molt llarg per poder explicar-ho tot. Ho faré per parts i en aquest cas vull començar el post pels agraïments.

Així doncs  moltes felicitats a l’organització de la cursa, sobretot als centenars de voluntaris que van cedir el seu temps aquest cap de setmana per col·laborar en l’esdeveniment. Molts van anar més enllà de la simple col·laboració i es van dedicar a animar a tots els participants de la Trailwalker durant tot el recorregut. Recordo especialment dues noies a l’entrada del pàrquing a Olot que ho van donar tot per rebre els participants de la manera més efusiva possible. Una mica més tranquil·lament la resta de voluntaris que als encreuaments i als punts d’avituallament ens oferien sempre el seu recolzament.

Felicitar i agrair l’actitud de molta gent que va voler viure aquesta aventura com a públic i es van dedicar a aplaudir, felicitar i animar a tots els participants. Ens van fer sentir especials i això ens donava molta força per seguir endavant.

El bon ambient entre els equips participants també va ser un punt a favor per a la realització d’aquesta cursa. Ens sentíem identificats els uns amb els altres i ens recolzàvem en cada avançament, sobretot quan estàvem més a prop de Sant Feliu que tothom ja estava a les últimes. Els equips de suport de la resta d’equips també es van sumar a aquest ambient de celebració i animaven a tots els equips que es creuaven a part dels seus.

Agrair als serveis d’assistència que a Fontajau i Sant Feliu feien oferien atenció fisioterapeutica, mèdica i podològica si no m’equivoco de manera altruista. Ens va anar molt bé a tots els de l’equip Creant Reptes que ens fessin una remenadeta a Girona quan ja havíem superat  la meitat de la cursa i jo estava cansat un 8 sobre 10 i les meves companyes un  5 ( almenys això és el que deien…jajaja).

Ajuntaments, policia local, Creu Roja, mossos d’esquadra, mitjans de comunicació, patrocinadors, … una gran quantitat de persones que van fer possible els centenars d’històries diferents que són com va viure cadascú la seva participació a la cursa. Felicitar doncs a Intermón Oxfam per fer possible tot això i que tantes persones al llarg de 100km i 32 hores es coordinessin per treballar tots junts a favor d’una causa solidària com era la de facilitar l’accés a l’aigua als habitants del Sahel a l’Àfrica.

Deixo pel final qui van ser més importants per mi i els faig una menció especial als col·laboradors/patrocinadors de l’equip Creant Reptes com són Finestres Comfort, Astech Food Machinery , tots els donatius de caràcter personal que vam rebre i la participació dels assistents al sopar a cegues celebrat al Mas Ros.

A tots els amics i familiars que ens van acompanyar en diferents trams de la cursa (No us anomeno un a un perquè crec que som l’equip que vam comptar amb més suport i el post s’allargaria unes 10 línies més), ens vau animar pel simple fet de ser-hi  i aportar la vostra companyia. No em vull deixar ningú i vull fer referència als que vau caminar amb nosaltres, els que ens vau esperar, els que ens vau rebre, els que animàveu per whatsapp , telèfon o per les xarxes socials, als que acompanyàveu a la caravana, i els que portàveu amb cotxe als que ens acompanyaven. Hi sou tots?

Felicitar també la Paula Baulida, Marta Melendez , Nuria Salvà  que per una sèrie de problemes no van poder participar per complert en el repte tot i que ens van acompanyar un bon tros.

A la caravana que ens van cedir molt amablement els amics d’expocamping que ens va facilitar molt el nostre repte. Som conscients que va ser un gran luxe que molts equips no van poder gaudir i que valorem moltíssim. Tot i que aquesta caravana no hagués funcionat sense el  millor equip de suport de la trailwaker format per en Joan Casabó , en Xavier Dausà i extraoficialment en Ferran de Toro. Molts us pensareu que es van passar el dia de bar en bar però la realitat és que van estar en tot moment pendents de nosaltres, esperant-nos a cada punt de control amb tot  a punt. No ha se ser gens fàcil passar-se més de 30 hores despert i tenint cura que tot estigui a punt perquè nosaltres tinguéssim tot el tema de l’alimentació, material, capritxos i petits premis morals quan fos necessari i adaptar-se al nostre ritme i necessitats. Valoro la seva participació dins l’equip com a indispensable perquè haguem pogut aconseguir superar el repte.

Ara és quan es disparen els focs artificials i el confeti vola per la sala per felicitar i agrair a les 3 super dones amb qui vaig compartir aquest repte que demostren que qui parla de sexe dèbil només pot ser algú que tingui sentit comú dèbil. Van donar-ho tot i no va sortir cap queixa o excusa per la seva boca. La processó es portava per dins. Em van demostrar una força de voluntat i un esperit de superació descomunal. En altres paraules, que si anem a córrer 4 tius mitja horeta, ens queixem més que aquestes tres noies en 25 hores.  Si les veieu pel carrer feliciteu-les i jo agraeixo  de tot cor a l’Ingrid Gelabert, la Roser Freixas i la Nuria Guitart que em deixessin compartir amb elles aquesta experiència.

Com que els agraïments ocupen tant, sobre la cursa en parlaré en la segona part del post. Ara  només us puc dir que no havia fet mai res durant 25 hores i mitja de manera seguida. No és cap broma de repte, hi van haver moltes baixes  fins i tot dintre el nostre equip. Ens vam espantar, vam tenir la grandíssima sort que per casualitat l’equip que ens seguia estava format per  5 nois i noies metges del Santa Pau quan ens vam veure obligats a fer venir una ambulància. Deixo els detalls d’aquesta anècdota per a la seva protagonista.

Animo a tothom a que es prepari i intenti fer-ho ja que 100km és una xifra molt maca. La via verda entre Olot i Sant Feliu de Guíxols amaga molts indrets espectaculars. Compartir tantes hores, parlar de tot, jugar i cantar, posar-se uns “ossitos” com a premi per d’aquí mitja hora, veure com es pon el sol i veure com “amaneix”, compartir el cansament amb una mirada… i més enllà de la part més esportiva de la cursa, ha de quedar clar que la distància i el temps entre Olot i Sant Feliu només és una petita part del repte que inclou des de decidir el nom de l’equip, aconseguir els fons necessaris per participar, organitzar esdeveniments, dinamitzar l’equip en les xarxes socials, aconseguir patrocinadors, entrenar-se de dia, entrenar-se de nit,… fins a netejar la caravana també en equip i celebrar-ho tots junts en un spa per recuperar-se de l’esforç  i amb un dinar de germanor ben aviat…per preparar un nou repte?

Gràcies a tots i gràcies per llegir!

fotografia d’Esther Vidal

Anuncis

Un pensament sobre “Intermon Oxfam Trailwalker 2013 (part 1)

  1. Hòstia, Ivan, quasi m’emociono! Suposo que quan es volen dir coses que realment se senten, surt un escrit tan ben fet i tan emotiu com aquest. Felicitats altra vegada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s