IO trailwalker 2013, la crònica

Imatge

En aquest cas voldria comentar la vessant més esportiva de la trailwalker per explicar una mica com van transcórrer les 25 hores i 17 minuts que va durar el repte. Ja us aviso que això és una mica llarg.

El passat dissabte 20 d’abril vam haver de matinar per enfilar cap a Olot a temps per recollir el dorsal. Jo a mode simbòlic vaig passar per la platja de Sant Feliu a recollir una garrafa d’aigua  que la Nuria m’havia demanat i vaig omplir un recipient petit amb aigua i sorra de mar amb la intenció de retornar-la al seu origen un cop acabat el repte.

Un parell d’hores desprès ja érem a Olot amb tot a punt per començar. Ens vam trobar amb el broker Joseph Ajram però quan volíem fer-nos una foto amb ell ( per aprofitar el seu ressò a les xarxes socials i fer-nos veure per internet jajaj) ja  no el vam trobar. De totes maneres no era important i 5 minuts desprès de l’hora prevista va tenir lloc el tret de sortida de la Trailwalker 2013.

Els 270 equips i més de 1000 participants vam sortir tots junts i ens vam repartir els 3 metres d’amplada que té l’inici de la via verda del carrilet. Això va fer que sortíssim a un ritme bastant tranquil, anant tots en grup . El dia acompanyava i l’ambient era immillorable. Els primers quilòmetres els vam fer en companyia de l’Esther i la Carme que ens van donar conversa i ens van fer una pila de fotografies ( de les bones eh).

Un cop superat el Coll d’en Bas, el punt més alt del camí a 620msm, vam seguir endavant els 4 membre de l’equip sols fins arribar al bonic poble de Sant Feliu de Pallerols, final de la primera etapa cobrint els primers 17,6 km. Molts equips van optar per dinar en aquest punt però nosaltres vam decidir fer una petita parada tècnica per menjar una mica de fruita, alguna barreta energètica , fer alguns estiraments i seguir endavant. Ens sentíem molt bé, feliços i sense molèsties.

Vam seguir endavant amb ganes de superar el tram que ens separava d’Amer perquè no li teníem massa bon record pel fet que és bastant monòton. Tot i això vam completar el tram sense més problemes seguint amb el bon humor que ens caracteritza. A totes aquestes ens anàvem trobant la Xela i la Mar que ens anaven gravant per fer una petit reportatge i que tanmateix ens entretenien una mica, que al cap i a la fi era el que importava, passar les hores de la millor manera possible.  Finalment a les 4 de la tarda vam ser a Amer on la caravana ens esperava amb la taula parada i el dinar a punt. Entrepà vegetal, fruita, iogurt, xocolata, grana,… i per mi una cerveseta ben fresca que fa sang.

Amb la panxa plena i un tant descansats, ens vam haver d’abrigar una mica ja que es va tapar un xic el cel i vam encaminar cap Anglès. En aquest punt del camí valoràvem lo agradable de passejar una mica desprès de dinar per fer baixar el menjar.

A anglès es van sumar a l’equip la Paula, la Nuria i l’Antonia per caminar una mica, tot i que aquesta mica va ser fins a Girona. La companyia sempre s’agraïa i ens distreia als membres de l’equip que seguíem caminant sense cap problema. Abans d’arribar a Bescanó vaig tenir la sorpresa de trobar-me la Laura amb bona part de la colla de Sant Feliu que ens van acompanyar una estona fins a la parada tècnica que ens tenien preparada l’equip de suport per berenar i agafar forces. Ens van esperar més amics en aquest punt i vam arribar a ser fins a 18 persones i 2 gosses junts. Val a dir que fins a aquest punt ens sentíem tots molt bé i a més a més de les parades de punt de control, ens preníem uns minuts per fer alguns exercicis de mobilitat articular i estiraments cada hora i mitja. Sortíem doncs de Bescanó, amb la meitat del repte superat i amb ganes d’afrontar el tram que ens separava de Girona  on veuríem caure el sol i començaria el llarg tram nocturn. Tothom es notava les cames però tots seguíem bé, així que fent-la petar vam encaminar amb ganes cap a la capital.

El tram va seguir agradable i al ritme d’alguna cançó del mòbil, encara ens veiem amb ganes de córrer una mica quan la música ja ens posseïa. Vaig haver de frenar les meves companyes pensant en tot el que ens quedava  i a l’alçada de les deveses de Salt vam haver d’utilitzar els frontals perquè tot i que la nit era clara, els arbres no ens deixaven veure el relleu del camí. Un faisà, cuques de llum i el cant de les granotes ens van fer arribar al pavelló de Fontajau a Girona on el panorama era una mica desolador.

Estàvem tots amb el pes dels gairebé 60 km a les cames i ens trobàvem a gent amb problemes greus que estaven atesos pels serveis d’emergència.  Jo no estava en el millor moment del repte a Girona i tot i que ens vam fer un massatge tots 4 i vam menjar una mica de fruita no va ser fins que em vaig canviar els mitjons, em vaig posar les mitgetes dels bessons i el paravents que no em vaig veure motivat com sempre. Vam deixar la companyia enrere i vam sortir cap a Quart desprès de carregar amb una garrafa que l’organització de la cursa havia preparat a mode simbòlic per solidaritzar-se amb la gent que ha de caminar una llarg distància per anar a recollir l’aigua al Sahel,  i que vaig carregar fins a Santa Cristina.

Caminàvem molt contents per dintre de Girona, al ritme de “Girona m’enamora”  i desprès de trobar-nos amb una amiga de la Nuria i els cunyats de la Roser, ens disposàvem a aconseguir el tram fins a Quart que tot i que curt, es fa una mica pesat i en aquelles hores fred. Ens trobem la mare de la Roser a la Creueta i amb l’objectiu d’arribar a Quart, el poble de la Nuria, seguíem caminant ja a un ritme més baix.

Desprès de 4 estiraments  entrem a la caravana i ja teníem el sopar a taula. Tallarines amb tomata i pit de pollastre i una mica de coca-cola per treure energia d’on sigui. Jo no estava en el millor moment, segurament estava en el pitjor. Estàvem tots crec que una mica tocats i la que veia amb més energia era la Roser. En Ferran es va sumar a l’equip i amb dificultats per agafar el ritme de nou ens dirigim cap a Cassà de la Selva amb la intriga de si hi farem nit o seguirem endavant. El ritme era suau però suficient, seguíem amb jocs i històries nostres per tal de fer passar les hores i amb la motivació d’arribar a “casa”. Sabíem que un cop a Cassà ja teníem casi tots els números per acabar el repte.

Tenim una sorpresa amb els amics de la colla esperant-nos a Llambilles i ens animen a acabar d’arribar a Cassà on ens esperen amb més amics. Així doncs arribem al “poble del polígon” com diuen alguns dels participants que ens trobàvem ( val a dir que si de Cassà només coneixes la via verda no fa l’efecte de ser el poble tant bonic que és) i entrem al polivalent on les cares de la gent demostren la duresa del repte. Ens anem a la caravana i fem una parada bastant llarga o bastant curta segons es miri, en companyia dels amics, i aprofitem per estirar i una mica de neteja personal. La gran pregunta era si ens quedàvem a dormir unes hores o seguíem desprès de la parada.

Era un tema una mica tabú i aquí estava la gràcia de participar en aquest repte en equip. La decisió va ser la de seguir, ens feia una mica de por en quin estat estaríem després de dormir unes hores. Les ganes d’arribar i lo a prop que veiem Sant Feliu ens van fer tirar endavant. Així el que va ser una parada llarga per alguns, va acabar sent una parada curta per la Roser que va seguir sense haver-se recuperat del tot i a pocs metres d’entrar a Llagostera es va venir a baix. Vam tenir un bon ensurt tot i que vam tenir la gran sort que abans que tingues temps  de recordar els coneixements de primers auxilis, van aparèixer l’equip que ens seguia dient que tranquils que eren metges. Vam fer us del material de seguretat obligatori que dúiem a sobre i vam esperar a l’ambulància. Un cop es van endur la Roser, els tres que quedàvem vam seguir cap a Llagostera reflexionant que devia haver passat i si realment ens hauríem d’haver quedat a dormir a Cassà.

Ens trobem de nou amb la Roser a la caravana a Llagostera que ja havia tornat del CAP i quan meditàvem si dormir i esperar que es recuperes per acabar la cursa tots quatre a partir del migdia del diumenge, vam tenir un nou ensurt que va fer que se l’emportessin a l’hospital per assegurar el seu estat (finalment va ser una mala gestió de l’alimentació i la hidratació, sumada al cansament i altres factors i tot es va quedar en un ensurt).

Amb la por i la fatiga al cos, i desprès de parlar-ne, decidim encaminar cap a Sant Feliu sense la Roser i sense dormir. Les cames ens anaven a un bon ritme tot i que adolorides, el nou dia ens començava a escalfar la cara i ens va permetre desabrigar-nos una mica de totes les capes  que portàvem per suportar els 2 graus que havíem tingut a la nit. Ens quedava una mitja marató fins arribar terres ganxones i l’objectiu estava posat en la Font Picant, punt on ens quedarien tan sols 10km i on ens esperava la caravana amb un premi  per esmorzar.  Vam agafar un bon ritme avançant una pila d’equips que caminaven amb grans esforços i ens feia sentir millor veure que encara teníem tantes forces.

Vam arribar així a Bell-Lloch, i amb uns donetes a la panxa i els ànims de l’equip de suport enfilem el tram més gloriós del repte. El sol apreta i hem de deixar roba a la caravana. A Santa Cristina se suma la mare de la Ingrid de nou a l’equip per acompanyar-nos en aquest últim tram.

Va que ja hi som! Ens diem a nosaltres mateixos, ens diem entre els equips que ens anem trobant, i ens diuen la gent que ens veu passar. De Sta. Cristina a Castell d’Aro en un moment quan fa 24 hores que caminem. Fins a S’agaró anar fent i amb la il·lusió de veure el mar per primer cop. Se suma en Varo amb la bici per donar-nos els últims ànims i després de 25 hores i tots els alts i baixos del camí ja som a Sant Feliu de Guíxols. El meu poble d’adopció i on m’hi sento tant bé, i aquest dia encara millor. El dia és fantàstic  i ens sentim super herois. El camí s’entortolliga per alguns carrers de St. Feliu abans no arribem al passeig on entrem a la meta corrents i agafats de la mà, amb els amics que ens han vingut a rebre i la calor de la gent que ens acullen entre aplaudiments.

Ho hem aconseguit, escric això i m’emociono recordant-ho. Ho hem aconseguit tots 7, perquè som un equip i sense aquesta unió no haguéssim superat el repte. I tots els que heu estat pendents de l’equip Finestres Comfort Creant Reptes i ens heu donat suport, heu col·laborat amb el donatiu, ens heu acompanyat,… amb tots vosaltres haurem fet els 100km que separen Olot de Sant Feliu, la única diferència és que el mal de cames el repartim entre 4.

Gràcies a tothom i gràcies per llegir.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s